Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mondadori. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mondadori. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 d’agost del 2016

SUEÑOS DE TRENES de DENIS JOHNSON

 Cada racó del món té la seva mitologia. Malgrat les profundes coincidències i semblances entre mitologies d'ací i d'allà, malgrat les vides paral-leles entre déus i herois del nord i del sud, malgrat una correspondència moral i espiritual gairebé calcada entre episodis que condueixen a l'Olimp, al Walhalla o al Paradís, totes les mitologies presumeixen d'una personal i intransferible especificitat, d'una entitat manifestament diferenciada i d'unes ensenyances peculiars que il-lustren el camí de la redempció salvífica. Això, és clar, sempre que parlem de mitologies històriques, per no dir primitives, aquelles que es remunten a milers d'anys enrere, aquelles en les que la tradició ha creat un monstre de mil caps, un sol missatge amb mil noms diferents, tan diferents i alhora tan semblants com la Hidra de Lerna de la mitologia grega o l'Ananta Shesha de la hindú. Però si un espai geogràfic ha creat la seva pròpia mitologia en temps recents aquest és la Nord-Amèrica dels darrers quatre-cents anys. Sí, ja sabem que els indis nord-americans tenien el seu propi Manitú i el seu propi Regne de Saguenay, però la colonització va arrossegar totes les mitologies precolombines al pou de l'oblit per instaurar-ne de noves, substitutes d'una vella manera de pensar i conformades per una fe cega en el progrés i en la modernitat. Si els primers colonitzadors d'Amèrica portaven impregnada la crosta del puritanisme cristià, les noves generacions van anar fer compatible aquesta mitologia d'arrel religiosa amb una nova mitologia basada en els avenços tecnològics i en el creixement econòmic. Es van anar abandonant uns déus per abraçar-ne uns altres. Venerar una divinitat volia dir venerar la màquina de tren; el camí cap el paradís es composava de vies de ferro i travesses de fusta.
    De tot això va Sueños de Trenes de Denis Johnson, una història senzilla en aparença, ambientada a principis del segle XX, sobre un treballador del ferrocarril que veu com les velles creences no impedeixen que la tragèdia es planti al bell mig de la seva vida i que es resigna a adorar els nous ídols de la mitologia americana, per una banda el progrés tècnic encarnat en el ferrocarril i en l'aviació, i per altra banda el panteisme derivat del transcendentalisme filosòfic emersonià de mitjans del segle XIX. Però per a Robert Grainier, l'estoic protagonista de la novel-la, abraçar aquests nous ídols no significa entregar-s'hi cegament, res de la submissió fanàtica ni de l'entrega incondicional. Ni adoració ni proselitisme, la resposta de Grainier a la desaparició de la seva dona i la seva filla serà d'una espècie de conformitat o, més aviat, conformisme, una submissió als esdeveniments emparada en una força interior que l'ajuda a sobreposar-se a les desgràcies. Aquesta resignació també pot tenir el seu origen en l'episodi inicial de la novel-la, aparentment insignificant, però revelador d'aquesta nova escala de valors mítica. Grainier participa en un intent fallit de linxament d'un treballador xinès del ferrocarril i això, en aquest nou paisatge mitològic, no és més que una temeritat que desperta l'ira dels déus en que creu Grainier. Els infortunis posteriors seran la resposta d'aquest modern panteó a l'agosarat comportament de Grainier.  L'insignificança d'un detall, que seria menor i irrellevant en mig de la cruesa i el salvatgisme de l'època, en la ment de Grainier, però, s'enquista amb la força d'un pecat culpable que, més tard o més d'hora, tindrà conseqüències. Quan aquestes arriben, Grainier sembla preparat i acata amb resignació la mort de la seva família i alhora assumeix la substitució dels vells déus per uns de nous, els que realment tenen la força de jutjar i castigar. Grainier arriba a l'incendi que ha destruït la seva vida i ni tan sols hi troba restes de la Bíblia: "si el Señor ni siquiera había conseguido proteger el libro que traía su Palabra, aquello le demostraba (...) que allí había habido un incendio más fuerte que Dios". Una frase que simbolitza el canvi de paràmetres.
    Denis Johnson ha anat consolidant una carrera literària poc prolífica però fonamental per entendre l'imaginari nord-americà, ja sigui prenent com excusa la guerra de Vietnam (Árbol de Humo), l'infern de l'Amèrica profunda (Ángeles Derrotados) o el retrat inclement dels perdedors que poblen els contes de Hijo de Jesús, sempre amb una exquisitat narrativa que ja l'ha convertit en un autor mític. També.

    Esteve [23 de febrer de 2015]

dissabte, 20 d’agost del 2016

LAS LEYES DE LA FRONTERA de JAVIER CERCAS

Llegint la darrera novel-la de Javier Cercas, hom no pot per menys que sentir certa sensació de decepció. Per descomptat, en Las Leyes de la Frontera es donen els ingredients més purs de l'estil Cercas, aquells que han encimbellat al seu autor a un merescut altar literari gràcies a una gairebé quimèrica combinació de reconeixement crític i d'èxit comercial. Sens dubte, Cercas aprofita de nou aquest talent novel-lístic, aquesta precisió rítmica assentada en una mena de bucle narratiu en què el relat dels esdeveniments no s'avergonyeix d'una cadència repetitiva, sinó que, ans al contrari, es consolida com a relat insistent que, encara que sembla que s'aturi, no només avança amb fermesa, sinó que serveix com a mitjà d'afirmació argumental en la ment del lector, com una mena de seqüència algorítmica en què 0 després d'1 no és un retrocés, sinó més aviat un amarratge, un compte enrere per estabilitzar el relat, tot això, en definitiva, aplicat a detallar la història del fenomen quinqui en els anys de la transició (el quinquenni, si es permet la broma fàcil). Malgrat el maquillatge nominal, no és aventurat pensar en El Vaquilla o El Torete com models d'aquest El Zarco, protagonista absolut de la novel-la, vist a través dels ulls d'un pijo malencaminat company de corredisses, del policia que una vegada el va detenir i del director de presons que més i pitjor va arribar a patir-lo.
    Però aquesta perícia narrativa no impedeix que es mastegui un regust permanent de manca de convicció. I entre altres raons se m'acudeixen dues. La primera és l'estructura de la novel-la que, exposant la història del Zarco mitjançant les entrevistes d'un periodista a aquells que el van tractar amb l'objectiu d'escriure la seva biografia, pretén fugir de la convenció, de la biografia a l'ús, i acaba caient en l'innecessari, perquè en cap cas s'aconsegueix un retrat polièdric i alguns testimonis arriben a semblar superflus. La imatge del Zarco és massa uniforme i la intervenció tant del policia com del director de presons serveix a efectes dramàtics però en trames col-laterals, desviant el relat principal del centre a la perifèria. Això no seria especialment reprovable si no fos perquè la utilització de diverses veus produeix un efecte de distanciament que llasta l'interès. Tant en Soldats de Salamina com en Anatomia d'un Instant es retrataven uns personatges, sí, però éren esclaus d'una situació, d'un moment històric que els superava. En Las Leyes de la Frontera no existeix tal moment transcendental i, sent com és un retrat de personatge, requeriria potser una perspectiva més íntima i menys documental. La segona raó és una raó d'oportunitat. Ja sabem que la bona narrativa no té edat, però és fàcil convenir que el públic que va conquistar Javier Cercas amb Soldats de Salamina i amb Anatomia d'un Instant era un públic madur, de passats els 40, interessat en episodis poc coneguts de la Guerra Civil o en els entrellats polítics d'una Transició en bastants aspectes fantasmagòrica. Aquest mateix encert en l'elecció del tema podria traslladar-se a Las Leyes de la Frontera, un fresc del costat mangui, de la delinqüència cutre i de la marginació social durant la Transició, si no fós perquè la utilització pseudo-biogràfica del personatge del Vaquilla, en lloc d'endinsar-nos en el costat fosc ens aboca al reflex brillant del paper cuixé. Per massa coneguda, la història del Vaquilla (o de qualsevol quinqui-estrella de l'època) esdevé reiterativa, les seves aventures i desventures són lloc comú en l'imaginari popular i potser és aquesta una història que s'hauria d'haver explicat d'aquí a 20 anys.
    En resum, Las Leyes de la Frontera ens ofereix el millor de Cercas, la seva innegable destresa per atreure i mantenir l'atenció del lector, però equivocant l'elecció de l'anècdota i de la premissa històrica. Potser és que, en el fons, no és el mateix parlar de quinquis que de reis.

    Esteve [26 de setembre de 2012]

divendres, 19 d’agost del 2016

EL REY PÁLIDO de DAVID FOSTER WALLACE

Un llibre per al esnobisme literari. Haver vist "El Padrino" el dia de la seva estrena, haver vist en directe el primer gol de Messi, haver assistit a l'estrena de "La Consagració de la Primavera" de Stravinski, haver estat present a la inauguració de la primera exposició de Francis Bacon. Els exemples podrien multiplicar-se ad infinitum en tots els terrenys de les arts. L'únic requisit és que es tracti d'una obra d'art indiscutible i que, en aquell primer moment en què es dóna a conèixer al món, sembli que es tracta d'alguna cosa incomprensible i inconnexa, alguna cosa sense ordre ni concert, o simplement alguna cosa interessant que mai no aconseguirà el rang d'obra mestra i reposarà als llimbs de la mediocritat. Doncs bé, l'esnobisme consisteix en poder dir: "jo vaig estar allà" (a aquests efectes, poc importa que allò semblés una llauna o que hom fos el primer a xiular i protestar). Qui no es vanaria d'haver llegit el Ulisses de Joyce en el mateix any de la seva publicació, quan ningú havia reparat en el seu caràcter inexcusable en tot cànon literari? Bé, de fet, qui no es vana d'haver-lo llegit avui en dia, gairebé 100 anys després de la seva publicació? Llegir El Rey Pálido de David Foster Wallace és un exercici de esnobisme literari, qui pot resistir-se a això?
    David Foster Wallace es va suïcidar el 2008 als 46 anys, deixant com a llegat un munt de papers dispersos que suposadament estaven destinats a la confecció d'una nova novel-la. El seu editor de sempre ha refet el trencaclosques i el resultat és El Rey Pálido. Amb independència del major o menor encert en el muntatge final, El Rey Pálido és una obra d'art i davant una afirmació així de rotunda mereix uns perquès. Perquè tracta d'un dels temes més representatius de la societat actual: la monotonia. Foster Wallace ho fa furgant en les interioritats d'una de les professions més monòtones possibles, la d'empleat de l'Agència Tributària dels Estats Units, el que val per a qualsevol Agència Tributària de qualsevol lloc del món. Perquè els seus personatges reflecteixen en els seus comportaments alguns dels tics contemporanis: l'avorriment, el tedi vital, la mecanització laboral. El modus operandi d'aquests empleats estatals és el de l'especialització rutinària, el del treball organitzat a l'estil d'una cadena de producció, amb l'excepció que no es produeix res que pugui augmentar el benestar de la resta de la societat, sinó només la recaptació d' impostos, una espoliació concreta i determinada de la propietat privada del ciutadà individual en benefici d'una suposada contraprestació indeterminada i abstracta amb la que l'Estat recompensarà el sacrifici. Estem davant d'un Estat policial en la seva vessant administrativa, del Kafka judicial o el Orwell coercitiu al Foster Wallace impositiu. Perquè el llenguatge que serveix d'intermediari és el tipus de llenguatge al qual ens està abocant la progressiva decantació cap a les ciències en detriment de les humanitats (cap altre escriptor actual aplica de manera més efectiva en l'àmbit literari els fonaments lingüístics enunciats per Wittgenstein). Pot construir-se amb aquests vímets, l'avorriment, la monotonia, el llenguatge administratiu, una obra llegible i mínimament excitant? Foster Wallace demostra que sí, que es pot, que si al costat de això s'afegeixen passatges d'un lirisme extraordinari (el primer capítol, poc més d'un full, s'hauria d'emmarcar per la seva bellesa descriptiva), capítols de marcats tints autobiogràfics, o digressions sobre els fonaments de la democràcia nord-americana i el poder de l'Estat, l'obra assoleix en el seu conjunt una dinàmica que resisteix tots els obstacles anti-lectura. Tota obra d'art té el seu moment llauna (o no ho és el catàleg de les naus en la Ilíada, o alguns fragments de El Innombrable de Beckett, o algun capítol del Ulisses de Joyce, o algunes disquisicions de Proust -bé, no, Proust MAI és una llauna-? En aquests casos, l'esforç que requereix la lectura troba sempre la seva gratificació darrera la cantonada.
    Cal llegir El Rey Pálido, pels motius esmentats, i perquè, per sobre de tot, som uns esnobs. Qui vol arriscar-se a dir d'aquí a uns anys "jo vaig estar allà", amb el risc de ser titllat de mentider nouvingut, quan ara i aquí podem dir: "jo acabo de ser-hi"?


    Esteve [7 de desembre de 2011]

CARIBOU ISLAND de DAVID VANN

Les novel.les de David Vann recorden aclaparadorament les evolucions de l'economia mundial en aquests últims temps: per pèssima, nefasta i desesperant que sigui la situació, sempre pot anar a pitjor. Comencen d'una manera particularment preocupant, anunciant males notícies i provocant aquest pessigolleig d'inquietud davant situacions quotidianes que als personatges se'ls van escapant de les mans, i evolucionen de manera tan terrible i desesperant que les escenes inicials acaben semblant bucòliques. El plantejament de les relacions humanes ja ens fa còmplices d'un "mal rotllo" soterrat i latent, i l'evolució d'aquestes relacions desemboca en tragèdia fulminant. Els conflictes personals entre els protagonistes tenen bona part del seu origen a Alaska i les tragèdies que rematen aquests conflictes tenen a Alaska el seu col.laborador necessari. 
    Així com hi ha una denominació anomenada "Land Art" per nomenar un determinat art expressat en i a través del paisatge, hauria d'existir una "Land Literature" per descriure aquell tipus de novel.les en les que el territori, el medi o el paisatge apareixen com a elements destacats en el desenvolupament de la trama i en l'evolució psicològica dels personatges. Insignes antecedents podrien ser la calor a El poder i la glòria de Graham Greene o El cor de les tenebres, l'aridesa del desert en diversos Cormac McCarthy, el mar en alguns Melville o la neu en els textos de Jack London. Tots paisatges inhòspits que posen a prova la lucidesa i la temprança d'éssers sotmesos a les inclemències del terreny i postulants d'una clara candidatura a la bogeria. Benvingut David Vann a aquest grup, ell i la seva Alaska, personatge principal tant en Sukkwan Island (Premi Llibreter 2011) com en Caribou Island. En tots dos casos se'ns presenten tipus desconcertats i sense nord (no deixa de ser curiós que perdin el nord estant com estan a Alaska - ¿hi ha més nord que el d'Alaska? -), que creuen que la seva vida donarà un gir en positiu si s'els permet una comunió total amb la natura. La volta de rosca consisteix a abandonar el precari equilibri que ofereix la civilització per fondre's amb els elements en una existència solitària i aïllada que no és més que un exercici de supervivència en condicions adverses. Com el Thoreau de Walden, renuncien a la comunitat per buscar la seva individualitat, però, a diferència de Thoreau, més que una aspiració a la simbiosi amb la Mare Terra, es tracta d'un enfrontament violent entre l'home i el seu entorn. Els seus personatges saben el que volen, però desconeixen el procediment per aconseguir-ho. Abominen d'un matrimoni infeliç o d'una paternitat irresponsable i assaboreixen la possibilitat que un canvi d'aires precipiti la ruptura definitiva o cauterice les ferides miraculosament. Aquest canvi d'aires s'encarna en illes solitàries al nord d'Alaska, on les comoditats i les rutines de la vida domèstica cedeixen davant d'una incomunicació que exigeix ​​la supervivència del dia a dia, i sempre acaba en ruptura. Els seus personatges tenen un passat comú, forjat en petites comunitats que han anat teixint en ells un mantell de desil.lusió i desconfiança, de tedi i de frustració, que es creuen capaços de subvertir en un futur idealitzat, el pilar fonamental del qual és el retrobament amb un mateix en un paradís edènic, sense haver tingut en compte que dos segueixen sent societat i això demana el seguiment d'unes regles de convivència, i que l'Edén podrà estar al Carib o en l'Índic, però mai a Alaska. 
    Excel.lents i terribles novel.les, Sukkwan Island i Caribou Island no són les dues cares d'una mateixa moneda; més aviat serien la mateixa cara vista amb diferent llum. Si en Sukkwan Island semblava que el futur era una esperança de reconciliació, Caribou Island apareix com a estendard del lema "no future, no land". Una recomanació final: quan planegin les seves properes vacances, oblidin-se d'Alaska, si us plau.


    Esteve [16 de setembre de 2011]

dimecres, 17 d’agost del 2016

EL ESPIRITU DE MIS PADRES SIGUE SUBIENDO...de PATRICIO PRON

Un bon dia un jove argentí anomenat Patricio Pron es va presentar al Premi Jaén i el va guanyar amb una excel-lent novel-la titulada El Comienzo de la Primavera, de la qual es va fer ressò elogiosament la majoria de la crítica, destacant el comentari encomiable i encomiàstic de Félix de Azúa al seu blog. Sorprenia en ella que l'ambientació es situés a Alemanya i que el tema oscil-lés entre les seqüeles que el nazisme va deixar en la posterior evolució del país i el profund arrelament filosòfic que la trama i els personatges evidenciaven. Ni una cosa ni l'altra havien causar sorpresa ja que, malgrat la seva joventut, Pron ja havia donat mostres de la seva categoria com a narrador amb diverses obres publicades anteriorment (i desconegudes aquí) i la seva filiació alemanya no era més que el resultat d'uns estudis i titulacions adquirits durant la seva residència al país.
     Aquesta maduresa narrativa contrastada en els seus anteriors treballs es confirma en El Espíritu de mis Padres Sigue Subiendo en la Lluvia, ara, si és possible, amb major implicació emocional, deguda al fet que la novel-la destil-la un component autobiogràfic que el mateix autor confirma en l'epíleg del llibre. Pron narra amb tot detall la investigació per l'assassinat d'un qualsevol irrellevant, un "idiota faulknerià", en la comunitat on viuen els seus pares, però que despertarà les consciències sobre el passat argentí durant l'època de les dictadures militars. Alhora, il-luminarà el protagonista amb la llum del passat, vencent un desarrelament familiar i patriòtic que havia arribat a allunyar-lo absolutament de la família i del país.
    La novel-la de Pron parla, sobretot, de desapareguts, paraula d'espès contingut en la història argentina. Evidentment, de desapareguts per la repressió militar, en aquest cas una antiga companya del seu pare el rastre de la qual s'anirà aclarint de mica en mica a través de documents gràfics i periodístics que el protagonista descobrirà en els arxius del seu pare. Però també d'una altra classe de desapareguts. En primer terme, el propi narrador, desaparegut de si mateix en una vida sense sentit que només pot combatre mitjançant la ingesta constant de drogues i barbitúrics per tal d'allunyar-se al màxim de la realitat. En segon lloc, el pare del narrador, desaparegut per al seu fill, ignorants un de l'altre, estranys modelats per la dificultat d'entesa entre pares i fills en una època en què els pares amenaçats per la dictadura només es comunicaven amb els seus fills per protegir-los, advertir-los d'amenaces i perills i educar-los en l'alerta permanent, mentre els fills creixien erms de l'afecte dels pares i no podien comprendre els motius de tanta rigidesa i angoixa. I, en fi, la desaparició d'un país, Argentina, que va acabar adquirint la naturalesa de les seves víctimes, dues generacions senceres d'afectats per la dictadura militar, uns represaliats mitjançant la violència extrema i altres desarrelats completament de les seves famílies i buits de complicitat amb la seva terra.
    Excel-lent el missatge i magnífica la bastida per transmetre'l, encara que el segon capítol, excessivament documental i poc àgil narrativament, llasta d'alguna manera la narració. Del que no queda dubte és que un acaba el llibre amb la sensació que el títol triat podria parafrasejar-se dient que l'esperit de Patricio Pron segueix pujant en la literatura.

Esteve [19 de Juliol de 2011]

dissabte, 13 d’agost del 2016

NEMESI de PHILIP ROTH

Philip Roth té 78 anys. Aquest és un fet que no hauria de ser rellevant per si sol en el món de la literatura o en el de les arts en general, i sí en el de l'atletisme o les carreres de F1. Però és evident que en la senectut no s'escriu igual que a la joventut o en la maduresa, mal que els pesi a tots els fanàtics dels manuals d'autoajuda i superació. Com assenyala Edward W. Said en el seu treball inconclús Sobre el Estilo Tardío (Editorial Debate, 2009), hi ha dos tipus d'expressió d'allò tardà com a factor d'estil: una, tempestuosa, revolucionària i anacrònica, en la qual l'artista "tot i ser amo absolut del seu medi, abandona la comunicació amb l'ordre social establert del qual forma part i aconsegueix una relació contradictòria i alienada amb ell "(que és de la que s'ocupa principalment); l'altra, aquella que implica una tensió serena i harmoniosa. 

    Nèmesi forma part d'aquest segon tipus. Ja en les seves darreres obres es deixava entreveure aquest to assossegat, parsimoniós i pacífic de narració, aliè per complet a la virulència i agressivitat de les seves primerenques i intermèdies obres. Si Indignació aconseguia elevar a nivells de mestratge aquest caràcter més reflexiu i La humiliació va fracassar del tot per un excés d'autocomplaença, Nèmesi ens permet sens dubte tornar al millor Roth. Per descomptat, no estem davant res trencador o revolucionari, res que ens faci bullir la sang o ens enervi pel seu extremisme. Més aviat al contrari, Roth ens parla com ho faria un avi en una reunió familiar al voltant del foc de la llar, explicant-nos una història a la manera en què ho fan els grans, amb la seva fluïdesa pausada, les seves repeticions, els seus petits excursos controlats o la seva carrincloneria narrativa, no exempta de sornegueria. Certament, aquest to ens portaria a pensar que el narrador de Nèmesi és un altre del que finalment descobrim que és (de fet, hem arribat a creure que el narrador és el propi Roth fins que un petit indici i el capítol final ens fan percebre l'error ) i aquesta és potser la decisió més discutible pel que fa a homogeneïtat total de l'obra. 

    La història de l'epidèmia de poliomielitis que va assolar bona part dels Estats Units en 1944, la Segona Guerra Mundial com a teló de fons o el retrat de la comunitat jueva de Newark no són més que les excuses necessàries (i moltes vegades recurrents, com en el cas de l'ambient kosher en què es mou el protagonista) per plantejar la qüestióAlfred Eisenstaedt que turmenta als personatges de Roth en aquesta etapa final: com saber si les nostres decisions són encertades? quin és el camí correcte per on guiar la nostra vida? de què arribarem a penedir-nos quan tinguem edat de mirar enrere? Del que sí podem estar segurs és de que mai lamentarem haver llegit Némesi.
  
Esteve [26 de Març de 2011]