En aquests temps de sobreexposició econòmica i paranoies mediàtiques, la filosofia sembla una activitat per il-lusos o diletants. Llegir filosofia s'ha convertit en un exercici subterrani i gairebé vergonyós. Vanagloriar-se d'haver llegit l'últim bestseller del moment (per descomptat, una novel-la, tant se val si és policíaca, humorística o eròtica) atorga una espècie de cachet social i ens situa en una posició d'igualtat respecte als demés. Insinuar que es llegeix filosofia demostra atreviment i comporta mirades d'escepticisme, incomprensió o burla. Novel-les, assaigs econòmics, llibres d'autoajuda, biografies, copen les llistes de més venuts, llistes en les que la filosofia no apareix des que el món és així d'immund. La novel-la serveix per passar una bona estona i evadir-se de la realitat, els assaigs d'economia serveixen per submergir-se de ple en la realitat i passar una mala estona, les biografies serveixen ... bé, no se sap ben bé per què. Llavors, on trobem el punt d'equilibri que, d'una banda, ens ajudi a ser millors i, d'altra, ens reconcilïi amb el món i ens permeti entendre millor, més enllà de la conjuntura, el temps en què vivim? Alguns diran que els llibres d'autoajuda compleixen aquesta funció, encara que tots estiguin farcits de pseudofilosofia. És que és impossible una anàlisi seriosa sense caure en la fotesa? És que la filosofia no compliria amb aquests requisits sense renunciar al rigor ni a la profunditat? O és que el públic mitjà no té la competència suficient per entendre un sistema mínimament elaborat, que superi la banalitat del "tu pots", de la "bona sort", o del "carpe diem"?
Schopenhauer ha gaudit d'una espècie d'aura mítica entre els profans, més per la sonoritat del seu nom que per la popularitat i l'abast dels seus ensenyaments. Atrevir-se amb El Món com a Voluntat i Representació suposa una fita per la seva evident extensió i la seva aparent complexitat. Més de 1000 pàgines de filosofia i un sistema omnicomprensiu del món és tasca de titans per al lector no avesat en les tortuositats filosòfiques. Però Schopenhauer esbossa bona part del seu pensament en aquests Aforismos sobre el Arte de Saber Vivir, aconseguint ser assequible sense resultar trivial. Malgrat el seu títol, no es tracta d'aforismes en el sentit de píndoles individuals sinó d'idees enfilades i arquitectònicament sostenibles i, com sí indica el seu títol, pretenen fer-nos més savis per afrontar les dificultats que la vida ens escup en plena cara. Schopenhauer ens proposa la seva fórmula per a la felicitat i distingeix tres nivells: allò que som, allò que tenim i allò que representem. Allò que som es compon de totes aquelles coses intrínseques a l'individu, de la seva manera d'afrontar els esdeveniments exteriors, de l'actitud i la intel-ligència amb què es reben els impulsos externs, del seu comportament en fi. És la part més important a l'hora d'assolir la felicitat, perquè un esperit alegre i optimista supera millor els entrebancs i els contratemps. Allò que tenim es compon d'aquells mitjans adequats per satisfer les nostres necessitats, és a dir, les possessions que serveixen per saciar els nostres apetits. D'aquestes, es pot fer de més i de menys, en funció de lo ambiciosos que siguin els nostres desitjos o de lo frugals que siguin els nostres impulsos naturals. Allò que representem fa esment a tot allò que transmetem als demés, a la imatge que volem que els altres tinguin de nosaltres, i aquí entren en joc la vanitat, l'orgull, l'honor i l'ambició, elements superflus en la gran tasca d'assolir la felicitat. Descartat allò que representem i valorat en la justa mesura allò que tenim, és allò que som el pilar fonamental de l'autèntica felicitat, però una existència feliç ha d'assentar-se en un equilibri entre el dolor i l'avorriment, de manera que les nostres inclinacions no sobrepassin els límits per excés ni per defecte. És en la justa mesura on hom troba la satisfacció.
Aquests Aforismos sobre el Arte de Saber Vivir ens faran més savis, sí, més feliços, sí; més humans, sí. No ens faran més rics, no; no ens faran més poderosos, no; no ens faran més populars, no. Aquests aforismes ens ajudaran a valorar més el que tenim dins nostre i a relativitzar tot allò que prové de l'exterior (i això inclou, és clar, rescats i primes de risc). A més, algú va dir que vacances i filosofia fossin termes incompatibles?
Esteve [26 de juliol de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada