EL JILGUERO de DONNA TARTT

Diu Alfred Hitchcock, quan és preguntat per François Truffaut en el magnífic llibre El Cine Según Hitchcock sobre què és el Mac Guffin, “es un rodeo, un truco, una complicidad…”. A continuació s’esplaia explicant els orígens del Mac Guffin i l’ús que en fa en les seves pel-lícules. Segons Hitchcock, vindria representat per uns documents, uns papers, uns secrets, no se sap massa bé de quin tipus, i per tant  aquest seria el nom que es dóna a aquesta classe d’accions: robar…uns papers, robar…uns documents, robar…un secret, coses que han de ser molt importants pels personatges, però molt poc per a l’autor. Truffaut apunta que el Mac Guffin no té per què ser seriós, que la supervivència del personatge principal es converteix en una cosa tan preocupant que s’acaba per oblidar completament el Mac Guffin.

    El Jilguero de Donna Tartt s’alimenta lícitament del Mac Guffin d’Alfred Hitchcock. En lloc de papers, documents o secrets, aquí el Mac Guffin és un quadre, "La Cadernera" de Carel Fabritius, pintor holandès mort a Delft el 1654. Una explosió inesperada del polvorí de Delft va matar Fabritius als 32 anys i una explosió sobtada a causa d’un atemptat terrorista posa en mans del jove protagonista el quadre de Fabritius. Un cop un adolescent entra en possessió d’una obra mestra de la pintura per canals no convencionals (vaja, un robatori, ni més ni menys), ja tenim el Mac Guffin. I efectivament, el lector ja no pot evitar preguntar-se en tot moment què passa amb el quadre, com s’oculta a les autoritats, quina finalitat se li dóna, com te’n desprens conservant la impunitat i quines conseqüències té tot plegat. I el què és més important, totes aquestes preocupacions que atabalen el protagonista i que es traslladen al lector, tant se li enfoten a Donna Tartt. Tartt ha posat en marxa el mecanisme en les primeres pàgines i se’n desentén durant bona part de les més de 1.100 pàgines de la novel-la. El seu objectiu no és tant fer el seguiment del quadre, la seva peripècia artística, sinó fer el seguiment del jove Theo, el seu aprenentatge i desenvolupament, la seva peripècia vital. Assistim al creixement de Theo al llarg d’uns quants anys en el que seria una novel-la de formació: la superació de les tragèdies familiars, el conreu d’amistats perilloses, la desil-lusió dels amors impossibles i la insatisfacció dels possibles, en definitiva, l’aprenentatge de l’ofici de viure. No és d’estranyar que la crítica compari El Jilguero amb algunes novel-les de Dickens, perquè el motllo que utilitza Donna Tartt és d’arrel dickensiana. Ara bé, Tartt es proposa amassar una novel-la culta i la farceix de referències literàries, artístiques, musicals i cinematogràfiques, estratègicament situades de manera que el lector exigent s’arrenqui amb uns aplaudiments i el lector dòcil s’ofegui en les aigües de la pedanteria. És difícil acontentar tothom. El Jilguero aspira a fer-ho i Donna Tartt acumula sota la mànega una pila de comodins i ja se sap que en una baralla normal només se’n poden fer servir dos. Això fa que, en algun moment, sembli una novel-la tramposa, en la que uns personatges apareixen i desapareixen per la gràcia de Déu (o per les necessitats de Tartt), o en la que dóna la sensació de que a l’autora se li ha adormit el peu després de pitjar l'accelerador amb una força descomunal. Res d’això pot anar en detriment d’un esforç titànic, un projecte en majúscules, una eficàcia indiscutible i uns resultats convincents que fan de El Jilguero una referència narrativa del segle XXI i recomanable a un públic d’allò més variat. Ah! I pel que fa al quadre de Fabritius…tant se val! El Mac Guffin, diu Truffaut, funciona millor com més irrisori és.

    Esteve [8 de juliol de 2014]