EL PUÑO INVISIBLE de CARLOS GRANÉS

    Acabar de llegir El Puño Invisible i topar-se amb un article de Vargas Llosa a El País glossant el llibre ha estat tot un. L'elogi de Vargas Llosa al llibre de Carlos Granés no té rèplica. Parlar del que tracta el subtítol, "Arte, revolución y un siglo de cambios culturales", és a dir, de totes aquelles avantguardes sorgides des de principis del segle XX amb la pretensió de canviar el món o, si més no, de canviar el rumb de l'art, en poc més de 450 pàgines és un esforç titànic. Carlos Granés executa la seva tasca amb una precisió encomiable. Per aquestes pàgines desfilen futuristes, dadaistes, surrealistes, situacionistes, generació beat, provos, hipsters, lletristes i minimalistes, per citar només aquells grups que van obtenir algun tipus de reconeixement en forma de nom propi, al costat d'una sèrie de derivats que, per una o altra raó, no van aglutinar prou per arribar a ser batejats. Tots els moviments d'aquests moviments (redundància necessària per plasmar el dinamisme de l'art del segle passat) queden reflectits en els més mínims detalls, des del mateix naixement en forma de presentació o manifest fins a la seva dissolució o extinció, passant pels seus clímax o moments àlgids, quan semblava que podien instal-lar-se com a referents artístics de la seva època. Mai cent anys havien donat per tant. O per a tan poc, segons Vargas Llosa, perquè és la conclusió del seu article la que determina la meva pròpia conclusió: algú dels dos, o ell o jo, no ha entès res.

    Vargas Llosa considera que tot això, totes aquestes avantguardes nascudes amb la intenció d'enderrocar el sistema establert (com d'altra banda ha passat des del principi dels temps), ha acabat sepultant l'esperit creatiu de l'art i la literatura occidentals, destrossant "els cànons, patrons i taules de valors que havien regulat abans la vida cultural ". És a dir, que la irrupció d'aquests moviments artístics "va acabar amb ells sense que res els reemplacés i des de llavors vivim, en aquest ordre de coses, en la més absoluta confusió". El pitjor d'aquesta anàlisi no és que sigui fals o cert, sinó que no s'ajusta a la realitat que es desprèn de l'epíleg de Carlos Granés. És cert que Granés es passa en l'exuberància de detalls i es queda curt en les seves conclusions, extravertit en les anècdotes i massa tímid en el resultat. Però no em sembla que, en absolut, sigui tan cataclísmic (per utilitzar una paraula de Vargas Llosa en l'article en qüestió) com deixa entreveure el recent Premi Nobel. En veritat, de tot el relat es desprèn la sensació que tots els intents avantguardistes per renovar l'art o canviar el món (segons l'ambició de les seves pretensions) es van veure abocats al fracàs per la incapacitat dels seus fundadors i gestors per enfilar un discurs realista a aquests efectes i pel rebuig que les seves tàctiques, des de la subversió fins al terrorisme, va provocar en els mitjans culturals en particular i en la societat en general. Però es deixa entreveure, entre el maremàgnum de provocacions i sortides de to que es registren en el llibre, que cada fracàs va deixar un pòsit en la sensibilitat artística del moment i cada dissolució un camp fèrtil per a l'aparició en escena d'un nou grup. Com no podria ser d'una altra manera, la història de l'art ha estat una constant de revolucions i les seves consiguente contrarevolucions, un monstre que ha anat avançant empès per aquest motor alimentat d'acció i reacció. Crec que Granés en part i Vargas Llosa en tot obliden que tots els moviments artístics del passat que avui dia enaltim (Renaixement, Barroc, Romanticisme, Impressionisme ,...), en el seu moment van ser revolucions no enteses pels seus contemporanis i titllades de " foteses "(per seguir glossant a Vargas Llosa). El fet mateix que el propi Garcés conclogui en una determinada direcció la seva crítica a l'estat actual de l'art, però es vegi incapaç de diagnosticar l'estat actual de la literatura, no fa més que certificar que probablement no tenim la necessària perspectiva per valorar què i de quina manera perviurà de tots aquests intents de regeneració cultural. El que diferencia la nostra època de totes les anteriors és probablement la notorietat que els mitjans de comunicació actuals han atorgat a tots i cada un dels moviments artístics, de manera que ens sembla que la sobreabundància de "grups, grupuscles i sectes" ha actuat sobre el camp cultural de tal manera que, àvids de veure fructificar tanta llavor, la decepció del fracàs ens fa pensar que han deixat el camp estèril.

    On Garcés és pessimista però prudent, Vargas Llosa és catastrofista i imprudent. Jo voldria ser realista i ben informat (si és possible contrariar l'acudit) i, si aconsegueixo el segon, és en bona mesura gràcies al magnífic retrat que ofereix El Puño Invisible.

    Esteve [30 de desembre de 2011]