EL CRIM DEL SOLDAT d'ERRI DE LUCA

  Benvinguts a una nova entrega de l'"Erri de Luca way of lie". Sí, lie i no life, perquè els opuscles d'Erri de Luca se'ns apareixen com si fossin episodis de la seva vida, però no són més que ficció literària, una mentida treballada en la que, prenent com a punt de partida una anècdota real, o versemblantment  real, es produeix una transformació progressiva cap un constructe ficcional, al final del qual hi arribem havent oblidat l'anècdota que ha servit de punt de partida. La primera persona del narrador ens enganya com un insecte metamorfosejat en branca vegetal, aparenta una autoritat que per art de camuflatge emmascara l'autèntic treball literari, de tal manera que ens creiem de totes totes que el narrador és Erri de Luca, però a la vegada estem segurs de que la resta de protagonistes són fruit de la seva imaginació. Aixó fa que la lectura d'una novel.la de de Luca oscil.li entre la credulitat i la sospita.

   El Crim del Soldat té, de nou, un motiu banal que s'enreda i desenreda a gust de l'autor. Una trobada accidental dóna peu a narrar l'adaptació a la societat civil d'un ex-nazi reciclat en carter, que no renega del seu passat i que considera que l'únic crim d'un soldat és la derrota i que, per tant, la Història en majúscula és patrimoni exclussiu dels guanyadors. Partint d'una espècie d'estratègia bèlica, l'ex-nazi treballa amb el supòsit de que per derrotar a l'enemic se l'ha de conèixer i, si el seu enemic és el poble jueu, a qui va perseguir en temps de guerra i de qui se sent perseguit en temps de pau, quina millor manera de comprendre'l, de saber els seus mètodes i el seu funcionament, que el llenguatge. A partir d'aquí, la conclusió ve sola: estudiar i comprendre la càbala, aquest llenguatge hermètic i profètic que presideix l'univers hebràic, serà el pas necessari per preveure els actes del seus enemics i avançar-se als esdeveniments. Com si d'un missatge en clau es tractés, la pau seva i la dels seus dependrà de la seva perícia en el desxiframent dels senyals ocults. 

  Com en les anteriors novel.les d'Erri de Luca, la llengua ocupa un paper fonamental en la història. Si en altres obres, l'etimologia del vocabulari sicilià, la transformació progressiva d'una paraula en una altra de diferent, aquest trasbals semàntic, era símptoma d'un trasbals emocional, en El Crim del Soldat és el vocabulari hebreu el que apareix com a visat d'entrada entre móns irreconciliables. I, més enllà d'una qüestió de significants i significats, les paraules adquireixen una funció de compressió i condensació que permet a de Luca desgranar les seves històries, enrevessadament multiformes, en absolut susceptibles de còmoda hermenèutica i, no obstant, simples en la seva complexitat, en no més de 150 pàgines. Això és així perquè de Luca prescindeix de tot allò superflu a que ens ha acostumat la narrativa, les llargues descripcions innecessàries, els diàlegs irrellevants, tota aquella fina capa de gel que ens separa  de la veritable història i que, en un moment inesperat, al menys en aquelles novel.les que sobrepassen el llistó de la mediocritat, cedeix al nostre pes i ens submergeix sobtadament. Erri de Luca no, ens capbussa d'entrada sense pietat. No té miraments, no ens fa passar per un procés d'adaptació, no ens demana paciència, ataca al coll des de la primera línea, i sap que si ens deixem, li agrairem i esperarem amb ànsia una nova entrega, i que si ens resistim, doncs bon vent i barca nova. Al contrari que les llarguíssimes novel.les actuals, en les que l'autor ens castiga amb un munt de fulls que no són més que una bandera blanca per establir una treva amistosa amb el lector, la de de Luca és una escriptura que no fa presoners. Si la novel.la contemporània de més de 500 pàgines demana un ansiolític, les d'Erri de Luca demanen un desfibrilador.

   Esteve [1 de maig de 2013]