QUATRE QUARTETS de T.S. ELIOT

No és desgavellat pensar que, per entendre l'obra d'un poeta, caldria experimentar les mateixes circumstàncies vitals i espirituals de l'autor i així comprendre el substrat personal que subjau sota el contingut de la seva poesia. Si això és així, apliquem la idea als Quatre Quartets de TS Eliot. El poema és fruit de la confluència de dues crisis: una crisi personal del poeta en complir els 50 anys, i una crisi general derivada del desastre de la Segona Guerra Mundial. En el primer cas, els joves, que no desesperin: una bona alimentació i vida sana no haurien d'impedir celebrar els 50. Per als més grans, cap problema: a aquestes edats és fàcil caure en la nostàlgia del "quan jo era jove ...". En el segon cas, la simbiosi lector/autor costa més d'assolir per raons òbvies, i potser aquesta sigui una de les raons que expliquen la poca actualitat d'aquesta obra (les traduccions d'Eliot en general o els estudis sobre la seva obra són rara avis en el panorama literari espanyol). 

    Estem en 1943. Eliot escriu una obra titulada Quatre Quartets, integrada per quatre poemes escrits en diferents moments. No cal dominar les matemàtiques per concloure que el nombre que marca l'estructura i l'esperit de l'obra és el quatre. Doncs sí, cadascuna d'aquestes quatre parts s'associa a les estacions de l'any (Primavera, Estiu, Tardor, Hivern), als quatre elements de la filosofia clàssica (terra, foc, aigua, aire), a la musicalitat que es desprèn de cada un dels instruments que componen el quartet de cambra i, en fi, a quatre paisatges diferents lligats a quatre moments concrets de la vida del poeta (Burnt Norton, Little Gidding, East Coker i The Dry Salvages). Cada encapçalament fa referència a un d'aquests paisatges geogràfics d'estreta relació amb la vida de l'autor, motor dinàmics que extreuen dels records que desperten, reminiscències i oblits. Aquesta aparent contradicció serà una més de les moltes que defineixen l'obra, el llenguatge de la qual determina constants oposicions dialèctiques que tenen per funció permetre entreveure nous conceptes que mostrin un nou camí. Així, termes excloents com "aquí-allà", "present-passat-futur" o "salut-malaltia" es combinen en un ardu exercici de recerca de la síntesi, com si l'ús que estem acostumats a donar a les paraules tingués necessitat d'una agitació renovadora que anés més enllà de l'establert. 

    Poema difícil entre molts (un entrepà de metafísica amb poesia sempre és dur d'empassar), però, permet una comprensió global de les intencions i inquietuds de l'autor amb independència de la impossibilitat d'acostament a les múltiples lusions que afloren en el text. Posem-nos erudits i citem algun exemple (amb l'ajuda inestimable de Russell Elliott Murphy i el seu magnífic llibre Critical Companion to TS Eliot: A literary reference to his life and work, Infobase Publishing, 2007, ideal per saber tot de i sobre). Un: no cal conèixer l'obra del filòsof del segle XIV Julià de Norwich, d'altra banda difícil d'agafar per a la majoria dels mortals i, més encara, per a aquells aliens a la cultura anglòfona, per entendre què se'ns diu amb cites com ara "el pecat és necessari" o "tot anirà bé". Però aquesta és una cita simple, que remet a una sola font. Més complexes són les lusions del segon cas. Dos: quan el poeta es refereix a una "camisa en flames" o que "l'amor va inventar el turment", es podrien buscar com a fonts d'origen, tant la història mitològica d'Hèrcules i Deianira, com l'escena literària de la Medea d'Eurípides , tant els bombardejos que van assolar Londres durant la Segona Guerra Mundial i van incendiar la major part de la ciutat, com la metàfora de la calor de l'amor, molt estimada pel poeta John Donne. Aquest treball de detectius no hauria d'impedir la comprensió del missatge. 

    El poema ve precedit d'un pròleg de Jaime Gil de Biedma, rendit admirador de Eliot tal com es deriva de les excel.lents entrevistes que integren el volum Jaime Gil de Biedma. Converses (El Aleph, 2002). Aquí es cita una entrevista de José María Cobos per a La Vanguardia del 24-07-1984 amb Àlex Susanna (neo-traductor i revisor d'aquesta edició) i Gil de Biedma, arran de la primera traducció al català del primer, en la qual s'elogia la superior adequació morfològica del català per sobre del castellà per les traduccions poètiques de l'anglès, o es debat la utilització del llenguatge culte o col.loquial a l'empresa poètica. O una entrevista de Benjamín Prado per a Diari 16 del 27-05-1989 en què Gil de Biedma s'enorgulleix d'aquest pròleg que ens ocupa com d'un els seus pocs textos crítics que mereixen la pena. Atenció al que diu Gil de Biedma d'Eliot: "un poeta pel que sento la més absoluta veneració i davant el qual sempre estaré descobert, mut, absort i de genolls. Bé, doncs, Eliot era un menjaciris reaccionari i els seus Four Quartets , que per mi és la major obra de l'art poètica del segle XX, són uns exercicis espirituals, una invitació a l'activa i amorosa comunicació amb Déu i una exhortació a la santedat i l'experiència unitiva a través de la corona d'Anglaterra i de la Església anglicana. No hi ha res que em pugui quedar tan lluny ". En fi, opinió més que autoritzada per desbaratar la primera frase d'aquest article. 

Esteve