YO VI A NICK DRAKE d'EDUARDO JORDÁ

Intentar emetre un diagnòstic unitari d'un llibre de relats és tan complicat com consensuar un únic veredicte en el cervell d’un jurat popular. No sorprèn, doncs, que la crítica d'aquest tipus de llibres acostumi a rendir-se davant l'evidència de que uns relats destaquen per sobre d'uns altres, de que algun relat desmereix del conjunt o de que l'excel-lència d'uns comporta la menysvaloració d'altres. Res més temptador que jutjar per la individualitat i passar de puntetes per la globalitat. No importa si l'origen dels relats beu d'una font primigènia, de manera tal com si un big-bang hagués separat allò que va néixer unit i compacte, o si accedeixen a un objectiu comú provinents de gestacions asincròniques, empeltant-se en ares d'un destí superior. En qualsevol cas, hauria de prevaldre una màxima indiscutible: que allò que ha unit l'autor, no ho separi el crític. A aquest respecte, convindria sotmetre el llibre de relats al mateix tractament que rep una simfonia. Ningú no gosa dir que un andante trontolla davant l'allegro pel senzill fet de que tots els moviments responen a una estructura general. És en aquest sentit que Adorno reclamava una audició estructural per sobre d'una audició atomista, un anàlisi que percebi els nexes que porten a una totalitat amb sentit per sobre d'un embadaliment per la bellesa d'un instant puntual.

    Yo Vi a Nick Drake d'Eduardo Jordà exigeix un tractament d'aquest estil perquè prescindeix de la brillantor en favor de la solidesa. La seva pretensió no sembla anar encaminada a enlluernar el lector amb frases inoblidables que atordeixin fent prevaler l'instant fugisser, sinó que sembla encomanar-se a una missió més elevada com és la d'establir uns punts de contacte que sostenen els relats i comuniquen una identitat harmònica més enllà de la fal-làcia melòdica. Millor un arc resistent que suporti el pes del conjunt que unes vidrieres cridaneres que desviïn l'atenció. És en aquest sentit que es podria dir que l'escriptura d'Eduardo Jordà és romànica, destil-la una sobrietat medieval, que atén més a l'estructura que als detalls. I és que hi ha una sèrie de temes que suporten el pes de tots i cada un dels relats. Una certa pulsió de mort, que es manifesta en diferents formes, ja sigui en una espera angoixant o en un abocament irremissible, l'estranyament dels escenaris, la indefensió i la inseguretat espirituals que anhelen un ancoratge en forma humana, la preeminència dels sentiments latents per sobre dels expressats exteriorment, la impossibilitat de la paraula com a mitjà transmissor, la visita inesperada que rescata un moment de plenitud abans de la caiguda final o la prudència de la conservació apaivagant l'impuls de l'ambició. Aquests grans conceptes no soterren en absolut breus moments epifànics, insinuats en la presència d'elements simbòlics (unes escales, les onades del mar...) o musicals, però si una cosa queda clara és la filosofia immanent: la plena realització és un desideratum que s'anuncia en forma de promesa i que s'acaba imposant en forma de fracàs i de decepció.

    Els relats d'Eduardo Jordá que conformen Yo Vi a Nick Drake desborden la miniatura, la fugacitat intermitent, i adquireixen la consistència i la densitat de la massa uniforme, i és precisament això el que els fa memorables. Això sí, la naturalesa del crític acaba dominant i hom no pot resistir-se al magnetisme de l'escala de valors, rendint-se a l'apreciació del relat "Lugar de Espinas Grandes" i lamentant-se en la depreciació del relat "Eurodisney", sempre i quan quedi clar que l'escalafó, en aquest cas, és una qüestió menor.

    Esteve [16 de juny de 2014]