No crec equivocar-me si dic que les primeres 150 pàgines de Los Enamoramientos constitueixen un dels començaments més poderosos de la recent història de la literatura espanyola. Res no es troba a faltar; res no hi sobra. El plantejament argumental és exquisit, el dibuix dels personatges precís, l'equilibri entre pensament i acció perfectament mesurat, el balanç entre el còmic i el tràgic hereu de la millor tradició (en el cas de Marías, anglosaxona evidentment). És impossible posar cap inconvenient. Quan un se n'adona està absolutament immers en la història, una història d'altra banda banal, trivial, tan quotidiana que fins i tot fa vergonya comentar-la. L'argument respon a aquella curiositat, a la malsana atracció que tots sentim en un moment o altre per aquells que es barregen en les nostres vides sense deixar rastre. Quina classe de vida ha de suportar aquest veí amb què habitualment compartim ascensor sense creuar paraula? Què fa feliç o fa enfadar a aquesta dona amb la qual ensopeguem cada matí a l'anar a la feina? A què dedica els seus esforços aquesta altra amb la que coincidim a la cua del forn? Imaginar vides és un treball involuntari però pertinaç, cada dia esdevé encara que no en siguem conscients. I és precisament quan ens parem a pensar quan se'ns ocorren mil i una possibilitats que, de la mateixa manera que es manifesten, s'evaporen. Però aquí està Javier Marías per a solidificar aquestes elucubracions i donar-les-hi interès literari (com diu ell, "pensar literàriament sobre les coses").
Sorprenentment, quan es comença a desenvolupar la intriga que ha de funcionar com a motor que faci avançar l'acció, és llavors quan la novel-la perd força. En absolut significa que Marías no aconsegueixi mantenir la tensió, introduir el dubte, exposar les possibilitats o enterbolir les certeses. Al contrari, el seu magisteri en l'art de modelar el bucle narratiu sobre el qual una i altra vegada tornen els personatges és innegable. I els seus sequaços, aquells que apareixen per donar entitat literària a l'equació (llegeixi's Shakespeare, Covarrubias o Balzac), col.laboradors necessaris de primer ordre. Però aquesta segona part respon a la perfecció l'enunciat del refranyer: "digues de què presumeixes i et diré el que no tens". Tan i tan bé mou Marías els fils de la qüestió tràgica de la trama, que oblida per complet l'ingredient còmic que tan bé havia barrejat en la primera part. Així, personatges com Francisco Rico o el pretensiós escriptor Garay Fontina, els retrats dels quals (veritable el primer, reals ambdós) exerceixen un contrapunt esplèndid a la història principal, desapareixen gairebé del tot deixant-nos aquesta sensació de buit que aletarga d'alguna manera el nostre interès.
Res d'això, però, pot entelar aquest magnífic èxit que és Los Enamoramientos. Per llançar-s'hi directament de cap i sense fer preguntes. Javier Marías dóna totes les respostes.
Esteve [5 maig 2011]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada